Vius com inverteixes: què vam aprendre analitzant empreses amb Gregorio Hernández

Com mira un inversor per dividends amb més de 30 anys d’experiència una immobiliària, un aeroport o una empresa de quètxup

Hi ha frases que algú et deixa anar sense donar-hi importància i que després et van rebotant pel cap durant anys. A Educa tu Dinero en diem «frases pilota». Una de les que més ha rebotat aquest darrer any la va dir Gregorio Hernández, un dels divulgadors d’inversió per dividends més llegits d’Espanya: la teva manera d’invertir determina la teva manera de viure.

La idea és senzilla. Si inverteixes buscant el cop de sort, viuràs amb molta adrenalina i segurament amb alguna nit en blanc. Si inverteixes amb criteri i a llarg termini, viuràs més tranquil. Gregorio la té avui com a lema al seu canal de YouTube, resumida en tres paraules: vius com inverteixes.

Amb aquesta frase de fons, Gregorio va tornar al pòdcast en un episodi doble (91 i 92) per fer una cosa molt pràctica: analitzar empreses reals i respondre dubtes habituals. El vam gravar el juliol de 2026, així que les xifres són d’aquell moment. El que interessa és el raonament que hi ha a sota, que dura bastant més que una cotització. I com sempre: res d’això és una recomanació d’inversió.

Primer de tot: entendre què fa l’empresa

Si és la primera vegada que sents parlar d’aquesta estratègia, un repàs ràpid: invertir per dividends consisteix a comprar empreses que reparteixen als accionistes una part del seu benefici. A més de fixar-te en si l’acció puja o baixa, vas cobrant uns diners que t’arriben directament a la butxaca. (Si vols la base, la tens a l’episodi 71.)

Per a Gregorio, abans de mirar un sol número cal entendre el negoci. L’exemple va ser Inmobiliaria Colonial, que compra edificis ja construïts, els lloga i reparteix aquestes rendes com a dividend. Té oficines sobretot a París, i també a Madrid i Barcelona.

Aquí apareix una idea que sembla contraintuïtiva: com millor és un edifici i millor situat està, menys rendibilitat per lloguer dona. Una torre en ple centre rendeix menys que una oficina a les afores. A canvi, és més segura (sempre hi haurà qui la vulgui llogar) i es revaloritza més. Per això Colonial està venent alguns dels seus edificis menys bons de París per comprar-ne a Alemanya i pujar la rendibilitat.

Quan sembla la fi del món (i després no ho és)

En els darrers deu anys, l’acció de Colonial va passar de 6 a 12 euros, va tornar a 6 amb la pandèmia i fa uns tres anys que es mou entre 5 i 6. El motiu: la por que el teletreball buidés les oficines.

Gregorio creu que aquella caiguda no tenia sentit. Primer, perquè els ingressos per lloguer gairebé no es van moure: el 2020 van baixar d’uns 350 a uns 314 milions, i avui són gairebé un 20% per sobre del 2018. «Per a tot el que va passar, va caure molt poc», resumeix. Segon, perquè fins i tot en el pitjor escenari, uns edificis a les millors zones de París o Madrid es convertirien en habitatges, hotels o centres comercials. El pitjor que podia passar tampoc era tan greu.

De l’anàlisi de Colonial en van sortir tres conceptes que serveixen per a qualsevol immobiliària:

• El benefici recurrent són els lloguers menys les despeses de gestió, i d’aquí surt el dividend: el 2025 va ser d’uns 33,6 cèntims per acció, amb un dividend de 32. El benefici net total també recull quant pugen o baixen de valor els edificis, que compta per al teu patrimoni però no paga dividends.
• El deute ben utilitzat crea riquesa. Si una empresa demana diners al 3% i inverteix al 10%, està guanyant diners. Gregorio busca un deute d’al voltant del 40% del valor dels actius; l’important és que estigui controlat.
• El valor net dels actius (NAV) és el que valen els edificis menys el deute. Gregorio ho va explicar amb dos pisos de 100.000 euros: si un té una hipoteca de 90.000 i l’altre cap, no poden valer el mateix. Colonial cotitzava amb un descompte del 40-45% sobre aquest valor, quan l’habitual és un 10-20%.

Amb un dividend de 32 cèntims i l’acció a uns 5,5 euros, la rendibilitat rondava el 6%. Per la qualitat del negoci, Gregorio creu que hauria d’estar més a prop del 4%: la por permetia comprar-la més barata del que tocava. I la va comparar amb Klépierre, propietària de centres comercials, que va patir el mateix pànic («ja ningú comprarà a una botiga») i ja s’ha recuperat. La seva conclusió: més important que entendre per què passen aquestes coses és veure que passen i aprofitar-les.

Quantes «fins del món» ha viscut Gregorio a la borsa? Moltes: les crisis del petroli dels 70, el crac del 87, la bombolla d’internet… Abans arribaven cada uns quants anys i la por era real. Avui, amb les xarxes socials, se n’anuncia una gairebé cada setmana perquè criden l’atenció. Per això es recuperen tan de pressa: moltes ni tan sols eren serioses.

Aeroports o aerolínies?

Al segon episodi, Gregorio va plantejar un cas curiós: AENA, que gestiona els aeroports espanyols i té concessions a fora, com al Brasil, davant d’IAG, l’aerolínia que neix de la fusió de British Airways i Iberia. Les fem servir totes dues cada vegada que volem, i tot i així una és un negoci molt estable i l’altra, molt inestable.

La raó: tots els passatgers passen per l’aeroport, però cadascú tria aerolínia. Això obliga les aerolínies a competir en preu, amb marges petits, i a més depenen de dos costos molt variables: el petroli i els pilots. Per valorar AENA et preguntes si l’any que ve guanyarà un 5% o un 10% més; amb IAG, si guanyarà un 50% més o un 50% menys.

Per al llarg termini i els dividends, Gregorio prefereix els aeroports. Les aerolínies poden encaixar en una estratègia de mig termini perquè tenen més recorregut: IAG s’ha multiplicat per cinc diverses vegades. El problema és que també s’ha dividit per cinc. Les empreses estables són més «formigueta»: avancen sense ensurts i, a llarg termini, la seva cotització segueix els beneficis.

Un detall útil: els gràfics habituals de cotització no inclouen els dividends. Gregorio fa servir Visual Chart (ara de pagament) i ProRealTime (gratuït) per veure’ls amb dividends.

Els sectors també evolucionen. Les constructores eren molt cícliques als anys 70 i 80; van aprofitar els anys bons per comprar negocis estables com autopistes, aeroports, medi ambient o energia, i avui la major part del seu benefici ve d’aquí. Una cosa semblant li passa a Amazon, que guanya més amb els seus serveis al núvol que amb els paquets.

UPS i Kraft Heinz: dues tesis posades a prova

Vam parlar de dues empreses molt comentades entre inversors per dividends, cadascuna amb un gran dubte al damunt.

UPS, gegant de la paqueteria, està perdent els enviaments d’Amazon, que a més ha llançat el seu propi servei. Continuarà existint d’aquí a deu anys? Gregorio recorda que els paquets d’Amazon eren la part que menys marge li deixava, així que UPS perd ingressos, però no tants beneficis. Mou moltes altres mercaderies entre empreses i té unes barreres d’entrada enormes, amb una flota d’avions per tot el món. I adverteix que les empreses que volen fer-ho tot es tornen ineficients, com li va passar a General Electric. Ara UPS està pagant els costos d’adaptar-se (tancaments, acomiadaments), cotitzava al nivell del 2015 i donava un dividend d’un 6-7%. És el mirall de Colonial: allà la por era que ningú tornaria a l’oficina; aquí, l’excés d’eufòria de pensar que tot es compraria per internet, i la ressaca posterior.

Kraft Heinz (Philadelphia, Oscar Mayer, les salses Heinz) ha passat d’uns 75 a 24 dòlars en deu anys. Part de la caiguda s’explica perquè abans estava cara: cotitzava amb un PER de 30 i una rendibilitat per dividend del 2%. Després la fusió de Kraft amb Heinz va sortir malament, amb més costos dels previstos i sense les millores esperades. Avui cotitza a un PER ajustat de 10 i paga prop d’un 7%. Gregorio la veu castigada en excés.

I si d’aquí a deu anys mengem menys quètxup? Segons Gregorio, les grans empreses d’alimentació s’adapten. McDonald’s va acabar venent amanides, l’oli d’oliva i el peix blau van passar de demonitzats a recomanats, i aquestes empreses compren les marques saludables que funcionen. La tecnologia canvia molt més de pressa (aquí hi ha Nokia), i per això convé invertir-hi amb molta més cura.

La lliçó de fons: ningú sap què passarà exactament amb una empresa, però en els moments dolents solem exagerar el que és dolent, igual que en els bons inflem el que és bo. Això últim té nom: bombolles.

Sis dubtes pràctics de l’inversor per dividends

1. Què faig amb els dividends petits? Ajunta’ls amb la resta de dividends i amb el teu estalvi mensual, i compra l’empresa que estigui millor en aquell moment, encara que no sigui la que te’ls ha pagat.
2. Com en faig el seguiment? N’hi ha prou de revisar un cop l’any, quan l’empresa publica resultats, si manté, puja o baixa el dividend. Rastrejar en què s’ha convertit cada euro seria tornar-se boig.
3. Rendibilitat actual o creixement? Van de la mà: com més creixement esperes, menys rendibilitat inicial pots acceptar. A la pràctica, les empreses de qualitat amb rendibilitat alta solen créixer més del que sembla. Endesa va arribar a pagar un 11-12% i avui dona un 4% perquè la seva cotització s’ha disparat. La paraula clau és qualitat: un 10% puntual d’una empresa inestable pot ser un parany, i per això Gregorio desaconsella triar empreses a cop de filtre en una web.
4. Quant pago a Hisenda? Et retenen un 19%. Si cobres fins a 6.000 euros en dividends, s’acaba aquí. Entre 6.000 i 50.000, el 21%; a partir d’aquí, el 23%, i el tram més alt arriba al 30% per sobre de 300.000.
5. I els dividends estrangers? Els Estats Units retenen un 15% i Espanya, el 19% del que queda. Aquesta doble retenció es recupera a la renda, a la casella 588, posant-hi el total de tota la cartera. França i Alemanya retenen més i recuperar l’excés no és fàcil, tot i que la directiva europea FASTER ho hauria de simplificar.
6. Fins quan reinverteixo? Fins a arribar a la meta de viure dels dividends. Al principi toca fer gran la base i deixar treballar l’interès compost.

Conclusió: invertir impregna la teva vida

Dels dos episodis en queda, sobretot, una manera de mirar. Entendre què fa una empresa abans d’obrir-ne el gràfic. Distingir un ensurt d’un problema real. Preferir els negocis que avancen com una formigueta als que van a salts. I tenir paciència per continuar cobrant dividends mentre el mercat es calma.

Gregorio va tancar tornant a la seva frase. Molta gent tracta la inversió com un accessori, una cosa que va per una banda mentre la vida va per l’altra. Per a ell, la manera d’invertir s’escola a tot arreu: en el ritme, en la son, en la tranquil·litat. Així que val la pena fer-se la pregunta: com inverteixes tu, i com t’està fent viure?