30 anys. Aquesta és l’edat mitjana a la qual un jove s’independitza avui a Espanya. Un rècord històric del qual ningú vol presumir. Però darrere d’aquesta dada hi ha alguna cosa molt més gran que un simple retard a marxar de casa: la constatació que, per primera vegada en dècades, els fills ja no viuen millor que els seus pares. Parlem amb la politòloga Estefanía Molina, autora de Los hijos de los boomers, per entendre què ha passat.
De qui parlem quan parlem de boomers?
A Espanya el baby boom té una data molt concreta: els anys del desenvolupisme, entre els 60 i principis dels 70. És aquella generació que va créixer juntament amb dos grans projectes col·lectius: la construcció de la democràcia i el desenvolupament de l’Estat del benestar.
Els seus fills, en canvi, s’han trobat un escenari molt diferent: un Estat del benestar més debilitat, menys oportunitats laborals i una promesa que s’ha trencat pel camí. La promesa que, si t’esforçaves, podries progressar.
I aquí és on comencen els problemes.
L’habitatge: el símptoma més visible
Les xifres són forcà eloqüents. El 1987, un jove necessitava 3 anys de salari íntegre per comprar el seu habitatge. Avui estem en 11 anys de mitjana, i fins a 14 en les grans ciutats. És a dir, més del triple d’esforç.
I això sense comptar un altre detall important: els salaris dels joves, comparats amb el preu de l’habitatge, són proporcionalment més baixos que els dels seus pares en aquella època. És a dir, es combinen dos fenòmens alhora: l’habitatge s’ha encarit i el salari dona per menys.
El resultat és que, avui, molts joves només poden comprar pis gràcies a l’ajuda familiar. Les donacions en vida entre pares i fills, casualment per l’import aproximat de l’entrada d’un pis, s’estan disparant. Segons les dades que cita Molina, el 67% dels pares declara haver ajudat el darrer mes els seus fills amb factures, lloguer, compra o entrada del pis.
El que als anys 80 era l’excepció, avui és la norma.
Del lloguer ja ni en parlem
L’any 2008, el salari mitjà era aproximadament el doble d’un lloguer tipus. És a dir, algú podia destinar un 50% del seu sou a viure sol. Avui, a moltes ciutats, el lloguer s’emporta pràcticament el salari complet.
Això no és un detall anecdòtic. És un canvi estructural amb conseqüències enormes:
- Retarda l’emancipació (6 milions de joves d’entre 18 i 34 anys viuen amb els seus pares o reben ajuda d’ells, segons Eurostat).
- Retarda la formació de famílies.
- Genera una nova desigualtat no per classe, sinó per origen familiar: qui té pares amb patrimoni tira endavant; qui no, queda exclòs.
Per què ha passat això?
Molina ho atribueix a una combinació de factors
- Primer, la frenada econòmica estructural. Entre 1985 i 2005, el PIB per càpita espanyol va créixer al voltant d’un 69%. Entre 2005 i 2024, amb prou feines un 11%. L’economia ja no bufa a favor, com va fer amb els boomers.
- Segon, una classe mitjana estancada. Segons dades de l’OCDE, la classe mitjana espanyola fa dues o tres dècades que no avança en termes reals. La inflació recent, a més, l’ha empobrit.
- Tercer, una democràcia envellida. .
I aquí Molina introdueix una dada clau: el dèficit contributiu de las pensions contributives és d’uns 60.000 milions d’euros. És a dir, el que els treballadors actuals cotitzen no arriba per pagar les pensions actuals. Aquest forat es cobreix amb diners d’altres partides i, sobretot, emetent deute que pagaran les generacions futures.
S’heredarà l’habitatge i ja està?
Una de les respostes més repetides per la classe política és: “No us preocupeu, ja heretaryéu”. És el que es coneix com la gran transferència.
Pero segonsEstefanía hi ha dos problemes amb aquest relat.
El primer es demogràfic. Si l’esperança de vida se situa entre els 80 i els 85 anys, els fills dels boomers heretaran, en molts casos, quan ja tinguin 55 o 60 anys. És a dir, quan ja hagin viscut gairebé tota la seva vida econòmicament activa en condicions complicades.
El segon és que no tothom heredarà el mateix, ni tan sols tothom heredarà alguna cosa. Molts grans estan recorrent a la hipoteca inversa o a la venda de la nua propietat per complementar les seves pensions o pagar les seves cures. I és perfectament legítim que ho facin: és el seu patrimoni.
El resultat: la promesa de l’herència és, per a molts, un altre miratge.
El canvi cultural: hedonisme o realisme?
Un dels grans tòpics és que els joves d’avui no estalvien perquè es gasten els diners en cerveses, viatges i restaurants. Les dades no ho confirmen. Segons l’INE, els joves van gastar en lleure el 2023 un 46% menys que fa 17 anys.
El que sí hi ha és un canvi de mentalitat. Quan estalviar 20 € al mes no et permetrà mai comprar una casa, la lògica de l’esforç diferit deixa de tenir sentit. Molina ho resumeix amb una frase molt gràfica: “El temps és l’or de qui no té la plata“.
Per això molts joves prefereixen avui més temps lliure, més realització personal o més equilibri, en lloc de fer hores extra que, al final de l’any, tampoc els apropen a l’objectiu clàssic de la vida adulta: independència, habitatge, família.
No és hedonisme. És adaptació a un entorn on la recompensa de l’esforç s’ha trencat.
Què podem aprendre des de les finances personals?
Més enllà del debat generacional i polític, que és enorme, la conversa amb Molina deixa algunes idees molt útils per a qui avui intenta ordenar les seves finances:
- La cultura de l’esforç segueix sent vàlida, però cal ajustar expectatives. Estalviar, evitar viure per sobre de les nostres possibilitats i construir un “coixí” continuen sent pilars imprescindibles. El que ha canviat és que la recompensa tarda més a arribar i que, per a molts, l’habitatge com a meta cal replantejar-se: potser més tard, potser més petit, potser en una altra ciutat.
- L’educació financera primerenca importa més que mai. Si els salaris no creixen al ritme que creix l’habitatge, l’única variable que ens queda per ampliar marge és entèndre bé com funcionen els nostres diners. Saber invertir, saber en què ens va el sou i saber quan un deute és bo o dolent marca la diferència a llarg termini.
- L’estalvi no ho és tot; també ho és la llibertat. Per a Molina els diners són llibertat. No per ostentar, sinó per poder triar. Triar una feina, un viatge, un projecte, un ritme de vida. Aquesta és, probablement, la meta financera més realista i valuosa avui.
- Tenir converses honestes entre generacions. Part del conflicte actual ve de la incomunicació: pares que creuen que els seus fills no s’esforcen prou, fills que creuen que els seus pares no entenen el context. Les dades ajuden a posar les coses al seu lloc i a dissenyar, en família, estratègies per ajudar-se millor.
Conclusió
La generació dels boomers no ho va tenir fàcil, però va nedar amb el vent a favor. Els seus fills neden contracorrent, i moltes de les regles del joc que van heretar ja no serveixen per avançar al mateix ritme.
No es tracta d’enfrontar generacions. Es tracta d’entèndre que, si els fills no prosperen, a la llarga el sistema sencer deixa de funcionar. I això ens afecta a tots, tinguem 25 anys o 65.
🎧 Escolta l’episodi complet amb Estefanía Molina a Educa tu dinero, disponible a Spotify, YouTube, Apple Podcasts i iVoox.
